Sobre mi, i aquesta manera de mirar
D’un hobby a una manera de viure
Vaig començar a pintar sense pensar massa en què significava. Va ser gairebé per casualitat, com qui un dia agafa un pinzell per provar i descobreix que hi ha un món sencer darrere d’aquell gest tan senzill. Al principi era només això: un passatemps, un espai on perdre’m una estona, on el temps deixava de tenir importància.
Poc després vaig ser alumne de Joan Colomer i aqui vaig descobrir que la pintura era par important de la meva vida. Aquell moment de desconnexió es va convertir en un hàbit, i l’hàbit, en una necessitat. Va passar sense adonar-me’n. El que abans era una tarda de diumenge pintant per curiositat, va acabar sent una part fonamental de qui sóc. Pintar no era només una activitat, era la manera com m’entenia a mi mateixa, com posava ordre a les emocions i donava forma al que, amb paraules, no sabia explicar.
Allà on trobo la calma
La meva inspiració neix d’instants senzills: la llum suau del capvespre sobre el mar, l’olor de sal que es barreja amb la brisa, el color inesperat d’una flor que es resisteix a tancar-se.
M’atrauen els llocs que respiren lentament: pobles amb carrers estrets i silenciosos, camps que canvien de color amb les estacions, objectes quotidians que amaguen una història.
Quan pinto, busco capturar aquesta sensació de quietud. No és només allò que veig, sinó com em fa sentir. Cada quadre és un intent de retenir una mica d’aquesta calma i compartir-la amb qui s’hi aturi davant.
Llançà i Cadaqués hi han estat sempre, com dos fars. Les seves llums, els colors canviants del mar, la calma dels carrers a primera hora del matí… són imatges que se m’han quedat gravades i que tornen una vegada i una altra a la tela. Allà vaig aprendre a mirar de debò, a fixar-me en els detalls que sovint passen desapercebuts: una ombra llarga sobre la sorra, el reflex d’una finestra sobre l’aigua, el moviment lent d’una barca que torna a port.
Quan el pinzell comença a parlar
El meu procés no comença sempre de la mateixa manera. Hi ha dies que una imatge clara em ve al cap i sé exactament què vull pintar. Altres vegades, és només un color o una textura el que em porta a seure davant del llenç. El primer traç és sempre el més difícil, però també el més lliure: és el moment en què tot pot passar.
M’agrada treballar sense pressa, deixant que les capes de pintura es construeixin una sobre l’altra, que els tons s’escoltin entre ells i que la llum vagi trobant el seu lloc. No sempre busco un resultat concret; de vegades, és la pròpia obra la que em guia, com si jo només fos l’excusa perquè aparegui.
Hi ha silencis entre pinzellada i pinzellada que són tan importants com el color mateix. En aquests moments, observo, escolto i decideixo si cal afegir, treure o simplement deixar reposar. Pintar és, per a mi, una conversa íntima amb el que tinc davant… i amb el que porto a dins.
El camí continua al llenç
Cada quadre és una part del meu viatge: un fragment de llum, una olor de mar, un record que no volia deixar escapar.
El que veuràs no són només colors i formes, sinó instants viscuts i llocs on he deixat una mica de mi.
Si vols seguir aquest camí, deixa’t portar per les meves col·leccions. Potser hi trobaràs una escena que et parli a tu, com un vell amic que reconeixes sense paraules.
